Ventura i Casas, Josep M. (Pep)

Alcalà la Real (Jaén), 2 febrer 1817 - Figueres (Alt Empordà), 25 març 1875

Fill de pares catalans, es traslladaren a Catalunya al cap de poc. Primer a Roses i després, definitivament, a Figueres. El fet d'haver nascut accidentalment a Andalusia on havia estat destinat el seu pare que era militar, ha servit en més d'una ocasió, diríem que malèvolament, per restar li catalanitat per part d'algun biógraf, arribant a considerar-lo no català, Però la realitat és que mentre visqué sempre va ser En Pep de Figueres i a ningú no li passà pel cap que no ho fos.
Puntualitzat això, dediquem nos a la seva personalitat, una personalitat d'aquelles que, amb actes relativament senzills, provoquen una transformació històrica transcendental. Ja que així va ser Pep Ventura per a la Sardana i, en conseqüéncia, per al nostre poble.
Havent començat amb la cobla de 4 músics, un flabiol, 2 tibles i una cornamusa que servia per interpretar el contrapàs i les sardanes curtes, anà ampliant la i transformant la fins a convertir la en l’actual, introduint hi la tenora que interpretava ell , els instruments de metall i el contrabaix.
Tot això provocà un canvi radical en el concepte de música i per conseqüència en la composició i en la dansa que havia de fer néixer la sardana con és ara i que aquesta es convertís en el nostre distintiu, en la nostra dansa nacional. Però com succeeix freqüentment amb les grans concepcions, la seva obra li va representar molts desenganys i discrepàncies que van entristir els últims anys de la seva vida, com el fet que els companys de la seva cobla es van oposar que el seu fill Benet entrés a la formació.
Com a compositor és lògic que volgués crear obres a base del nou conjunt d’instruments que havia aglutinat, encara que, enamorat de la tenora, aquest instrument hi fou el destacat. Així, les seves sardanes més conegudes són amb el predomini de la tenora: Per tu ploro, Toc d'oració, El cant dels ocells, Una mirada, Totes volen hereu, On són les oquetes?, El pardal, Sardana de tenor, Un esmolet vell, Ai quines noies!

Va escriure també sardanes corals: Arri Moreu, La primavera, La matinada de l’Empordà, Enyorança, La barretina vermella, Les noietes de Figueres, Ai de l’amor! i, a més, n'havia escrit de curtes. Ente unes i altres se n’hi calculen prop de 400.
Fora de les del primer grup, les altres sardanes seves han tingut una incidència petita. Emperò tenim nota que en els darrers 80 anys han estat interpretades ocasionalment: Alça noia!, A Núria, A sota el Mas Ventós, Cants de l’avi, La Roser, En aquell temps, Planys d'amor, Riu i piora, Per tu serà la pena i per mi el dolor, De bon matí, La donzella de la costa, La sardana del vailet, Els segadors, No estiguis trista, les cinc últimes formant part d’un disc antològic.
Com a notes addicionals direm que abans de tenir cobla pròpia entrà a formar part de la cobla del seu sogre Joan Llandrich. Que la tenora l’adquirí al constructor d'instruments de Perpinyà Carles-Andreu Toron. I que fundà la coral Erato, de Figueres.
Ventura ha passat a la posteritat amb el nom de PEP VENTURA i també fou anomenat En Pep de la Tenora, En Pep de Figueres i, en temps actuals, l’Avi Pep. Diverses poblacions de Catalunya li han dedicat un carrer, una plaça o un monument.